VERMELL O BLAU?

 

“ Totes les persones són individus , però hi ha individus que no són persona”

                                                                      Gilberto Porreta

Cable vermell o cable blau? Quin dels dos cal desactivar per evitar que esclati la bomba? Aquesta és la pregunta que es fa ara la dreta i els seus mitjans.

Recordem-ho: una bomba és un recipient ple d’ explosiu connectat a un rellotge que avança i marca el moment de la detonació, moment que transformarà l’explosiu en gas, alliberant en un temps molt breu, calor, pressió i radiació.

La vanitosa dreta i els seus mitjans de comunicació se n’adonen ara que viuen asseguts a sobre d’una bomba que han carregat ells mateixos al llarg d’aquests anys amb el seu odi explosiu, a força d’escopir insults dirigits a tota identitat contrària a la seva unívoca imatge i desqualificant amb l’única intenció de fomentar el conflicte – “ Radicals!!, Violents!!, Extrema-Esquerra-Terroristes!!, Antisistema!!”!-

Però el pecat de la vanitat i el vici de l’arrogància els ha encegat tant que interpreten com a sorpresa el que, sota una mirada atenta, es veu clarament que és un interval, un moment de suspens. Què vull dir? Demanem al mestre del gènere, Alfred Hitchcock, que ho aclareixi: “ La diferència entre el suspens i la sorpresa és molt simple, i parlo d’ella molt sovint. Nosaltres estem parlant i potser hi ha una bomba sota d’aquesta taula. La nostra conversa és molt avorrida, no passa res d’ especial i de sobte: bum!, explosió. El públic queda sorprès. Examinem ara el suspens. La bomba està sota la taula i el públic ho sap. La mateixa conversa avorrida es torna de sobte molt interessant perquè el públic participa de l’escena. Té ganes de dir als personatges que estan a la pantalla: “no hauries d’explicar coses tan banals; hi ha una bomba sota la taula i aviat esclatarà”. En el primer cas, s’ha ofert al públic quinze segons de sorpresa en el moment de l’explosió. En el segon cas, li hem ofert quinze minuts de suspens”.

Això sembla que opinen avui moltes persones: “no s’haurien  d’ explicar coses tan banals; hi ha una bomba sota la taula i aviat esclatarà”, i tothom veu com el rellotge avança i al contrari del que es podria pensar, no se sap què fer, paralitzats per la terrible visió, per la certesa que l’esclat serà inevitable…i el temps corre, el rellotge no s’atura i la dreta, cegada per la seva hereditària vanitat presumptuosa i confiada de la seva suposada superioritat moral i intel·lectual , es creu en la santa obligació de desactivar la bomba tallant el cable vermell amb les tisores de la calúmnia i les amenaces bíbliques – que mira que els agrada el tema!- a través del soroll i els crits dels seus altaveus mediàtics – i no només dels seus!-.

Han triat deixar intacte el cable blau i tallar el vermell, convençuts que així tot tornarà al seu lloc i ells seran aclamats com els herois que un dia van neutralitzar el perill i van transformar la bomba de nitoglicerina en inofensiva gelatina de maduixa… Però van molt errats!. Aquest explosiu no el desactivaran per la senzilla raó que s’equivoquen de cable. I Hitchcock ho sap i tots ho sabem. Tots menys ells. I atenció que el temps passa – Ai! Aquest temps que passa sense permís, desobedient ! Que radical, violent, extremista d’esquerra que és, el temps!- Però el més greu i trist de tot això és que l’explosió és inevitable i que, sentin- t’ho en l’ànima, es produiran víctimes, i sense dubte, innocents. I tot perquè s´han entestat  de tallar el cable que no és.

Ha començat un compte enrere, però no serà l’únic. Hi ha bombes arreu. Per exemple, la del model energètic.

I parlant de bombes, celebro amb joia la desaparició del mapa polític del nocturn Manel Prat, que tot i marxar per collons que no per pròpia voluntat, ho ha fet amb aquest estil tan poc elegant- com ell és- insultant la senyora Quintana reafirmant que mai una bala – que eren bales,  no pilotes! – va destrossar l’ull de l’Ester … ¿! no?!

Aquests individus són així, no són persona. Ja se sap, oi senyor Puig?

 

Perquè som molts , perquè som persones i perquè demà haurem de morir.

Salut

Enric López